Serrat Llobater

Dilluns de Festa Major, tres quarts de vuit del matí, els més matiners ja s’esperen a l’entrada del Pas Nou, a baix a la carretera.

Van passant els minuts i va arribant més gent, equipada amb les botes de muntanya, la motxilla, els bastons i la gorra. Un quart de nou i ja som vora quaranta persones esperant per a començar a caminar. Esperem cinc minuts més per si algú va de tard.

Passen vint minuts de les vuit del matí, al poble un silenci sepulcral, cap cotxe, ningú pel carrer excepte els quaranta excursionistes que ens disposem a celebrar la Diada Nacional gaudint de la natura i dels boscos del nostre poble. La frescor matinal ens permet emprendre la marxa a un ritme bastant bo, caminant en grup, com una colla d’amics i companys.

Ens dirigim cap a l’escola Els Roures, per agafar el camí cap a Fontarmona. En mitja hora arribem a Fontarmona i llavors agafem el camí que va cap a Badia.

A les nou i cinc minuts del matí arribem a Badia. Comença la pujada i el sol ens comença a fer suar. Caminem cinc minuts més fins a trobar una bona ombra, i a allà fem una petita parada per a beure aigua i per a reprendre forces per a acabar d’arribar a dalt.

A partir d’aquí comencem la pujada final, i ens endinsem al bosc, per agafar uns petits corriols que ens portaran directament al Serrat Llobater.

Dos quarts de deu del matí, arribem a cim del Serrat Llobater, 694 metres d’alçada, el punt més alt del nostre terme municipal. A allà dalt ens hi espera l’esmorzar amb sucs de fruita, coca i xocolata desfeta; abans però l’acte de la Diada. El president del Club Excursionista ens agraeix la nostra presència i ens anima a que aquesta sigui la primera de moltes sortides, seguidament s’alça la Senyera al damunt d’una placa que diu: “Primera Excursió, Club Excursionista Bandolers de Sant Feliu Sasserra, Serrat Llobater, 694 metres, 11 de setembre del 2006”.

Després de l’esmorzar ens fem la foto de família a sota la senyera i seguidament emprenem el camí de tornada a casa. Entre una cosa i l’altra ja són tres quarts d’onze del matí i els sol ja es fa notar força.

Tornem per un altre camí que ens portarà fins a sota del Refugi de Puiglluçà. A la tornada el grup s’allarga, a davant els que estan més en forma i que tenen més ganes d’arribar a casa i a darrere els que es distreuen ja sigui amb el paisatge o parlant i rient.

Quan falten deu minuts per a les dotze del migdia ja hem arribat tots a les escoles, bevem aigua i comentem la sortida. Hi ha gent que havia dormit més i gent que havia dormit menys, gent més cansada i altra que no tant, però tots coincidíem en un fet i és que havia valgut la pena llevar-se d’hora i que ho havíem de repetir.

A partir d’ara doncs podrem mirar cap al Serrat Llobater, i si ens hi fixem una mica i bufa el vent podrem veure la Senyera i recordarem que el proper 11 de setembre l’anirem a canviar i tornarem a anar a esmorzar a allà dalt i a passar-nos-ho bé, i amb l’objectiu d’animar a més gent.

També esperem que això no s’acabi aquí, i que aquesta sigui la primera de moltes sortides.

Fins a la propera!!